Untitled

I woke up at precisely nine o'clock, took a shower, ate some cookies and drank some tea, and left to college. I attended to all my lessons, had lunch, and did my lab practice. I returned home, ate something and worked a bit.

I wondered what it would be if I hadn't made the decisions I had made. Not just yesterday, but every day of my life.

I wondered what if I were a different person, on a different place.

I wished not to be me.

But that may never be.

Fotografia

Hi sortim tu i jo,
abraçats sota aquell roure,
en un lloc que no recordo,
els dos sols, joves com mai.

I semblem tan feliços,
i s'ens veu enamorats,
aquells ulls mai seran tristos,
a la foto, en aquell prat.

Em pregunto qui seràs,
si tindràs un nom preciós,
com i quan ens vam conèixer,
si vam ser feliços tots dos.

I em fa molt mal el cor,
de pensar que vaig tenir-te,
de saber d'aquest amor,
i no poder recordar-te.

Petit esbós d'un cor esquerdat

Se'n penedirà per sempre, tot i el temps que fa de tot allò. Però ara es troba sol, i ja mai més recordarà què és l'alegria, i només en sentirà la pesant melanconia que acompanya els records. La benedicció de l'amor, la maledicció del temps. El dolor dels fets passats.

Imagen de vejez

Las luces apagadas,

la llave en la cerradura,

el bastón, cansado, contra la chimenea.

Las zapatillas sobre la alfombra,

la camisa en el tocador,

la dentadura postiza en un vaso, frente al espejo.

Las gafas en la mesita,

las luces del despertador,

el silencio, un vacío.

La mente la recuerda,

el cuerpo no la encuentra.

Una lágrima,

medio corazón sin su mitad.

Un sueño que ya no será.

Realitats difuses

A vegades em sembla com si no formés part de la realitat, com si el meu cap i el meu cos estiguessin en llocs diferents. Em miro les mans, i em semblen superposades a un escenari. Miro al meu voltant, i sembla que la realitat tingui els seus límits mal definits, com si la ubicació fes pampallugues quasi insensibles.

Llavors em quedo fascinat amb qualsevol petit detall, com si mai hagués vist les linies que em creuen el palmell de la mà, o com si una petita formiga fos realment un món a part.

La meva ment s'allunya pesadament d'aquest univers i entra en un univers distint, però segueix mantenint el contacte amb aquest, de manera que el meu cap viu un món i el meu cos un altre, interconnectats pels sentits, i per la matèria, a la psique. M'invaeix un cansament estremidor. Em pesen els braços, arrossego els peus, cada moviment sembla que estigui impedit per alguna espècie de força. Al moure el cap, la vista es fixa lentament, entenent lentament el que veuen els ulls, com si el cervell no pogués processar fàcilment les imatges d'aquest món, i les coses es veuen rodejades d'una aura estranya, tangible o sensible, però invisible, que es capta de cua d'ull.

I de mica en mica vaig tornant a la realitat, pesadament, cansat. I només tinc ganes de dormir. I a l'endemà ja no existeix l'altre món, però sí el seu record feixuc.

Dies de grisor

Els dies de grisor no són per a res bonics. Tampoc són gratificants. Ni tan sols són productius. I que siguin grisos no significa que no faci un sol que bulli l'aigua que les senyores, ja poc gràcils, aboquen sobre les plantes amb una passió malaltissa per mantenir-les vives, segurament pel fet que siguin de les poques coses que poden mantenir vives en les seves vides.

Els dies grisos, com ja he dit, són grisos dintre l'ànima. Són aquells dies en què et preguntes de què servirà fer les coses que se suposa que has de fer, i ser com se suposa que són les bones persones, i els bons estudiants, i els bons amics, i totes les coses "bon" en general.

Així que, en un dia gris, el millor que es pot fer és estar de mal humor, fent coses amb desgana. I, si pot ser, pagar-ho amb la resta de la gent. Sobretot amb aquella gent que més estimes, ja que així tindràs algun motiu més real per estar en actitud repelent.

I és pitjor quan fora del teu món de grisor i monotonia fa un dia preciòs. D'aquells dies que tens ganes de sortir i estirar-te en algun petit parc a la gespa, mirant el cel i escoltant els teus grups de música preferits mentre saps que no tens cap feina a fer que no sigui agradable. Llavors, quan combines un dia exterior radiant amb un dia interior abominable, aconsegueixes tenir mal de cap i tot. I ja tens una altra excusa per ser una persona horrible durant unes hores més.

Però s'han de passar curosament i de forma discreta, ja que si no ho fas sempre hi haurà algú a qui li importa el teu estat d'ànim, o algú a qui hauràs ofès en algun dels teus episodis contra el món. Aleshores aquesta gent preocupada intentarà alegrar-te, voldrà parlar amb tu i que els hi expliquis els motius del teu humor negativista. Arribats a aquest punt, saps que no hi ha solució, i que acabaràs passant la resta del dia enfonsat en una opacitat bestial, i cada cop que algú et recordi que el món és més bonic fora del teu caparró ennuvolat t'enfonsaràs un pam més en les arenes movedisses que conformen la teva pobra existència en aquells moments.

From here to there, with love

I don't want you to leave me, heart-naked, between now and eternity. I don't want to be the one who heals your wounds, the one who holds you when the world's too mean. I don't want to be the "I love you so much, I couldn't stand losing you, you are my best friend". I don't want to be your shoulder to cry, your help to go through all the broken dreams.

I want to stay with you from now to the Universe. I want to be the wound maker, the shield against the world. I want to be your love and your heart. I want to be your force and your courage. I want to be with you, inside you, hold your hands within my hands, and kiss you softly.

Love beneath the skies, starry night forever.

Rellotges de sorra

Va nèixer dintre d'una familia de classe mitja-alta, no tenien problemes de diners i podia permetre's alguns luxes de tant en tant amb la paga dels seus pares. Tenien una casa molt bonica, blanca com la neu i càlida com un dia d'hivern assolellat. L'habitació que més li agradava de la casa era la sala d'estar. Una de les parets estava ocupada per un televisor i una llar de foc, i les altres estaven recobertes amb vitrines plenes a vessar de llibres i més llibres, que el cridaven perquè volien ser llegits.

A mesura que creixia anava formant-se la seva visió del món i de les actituds humanes, discernint entre el que ell creia bo i correcte del que creia dolent i incorrecte. Va fer alguns amics, però amb ells no se sentia realitzat, volia conèixer gent que tingués un pensament més semblant al seu.

En arribar a la Universitat ja era quasi un home, però no va deixar que l'edat el fes madurar amb presses. Encara era dels de les idees ràpides i el riure fàcil, i va conèixer gents de tot tipus, amb algunes de les quals va relacionar-s'hi amb alegria, amb d'altres va ser-hi correcte però no amistós. Ja tenia molt clara la seva visió del món, i seguia els seus principis tant fidelment com li permetia la societat. Però se sentia estancat en la seva existència, enclausurat dintre les parets de la seva ment i les limitacions del seu cos.

Acabats els estudis no va saber què fer. No podia seguir amb la vida que havia portat fins ara perquè els seus pares no li permetien viure a casa seva; i ell no volia crèixer més. Però el temps passava sense demanar-li la opinió, i els anys el van anar enfosquint. Cada dia es mirava al mirall i es veia pansit. Li costava trobar la il·lusió per sortir al carrer a passejar; no podia ni pensar en buscar feina per mantenir-se a ell i al petit pis que els seus pares li pagaven a la ciutat, ja que buscar feina portava a trobar-ne en algun moment, i això significaria crèixer de cop. Deixar de ser jove i ser un adult.

Va decidir que ell no volia ser part de la societat, que no volia formar part d'un món on no podies ser un nen per sempre.

I la resta dels seus dies va dedicar-los a trobar una corda prou resistent.

Pequeños esbozos: La madriguera del conejo

Caía y caía, y el agujero parecía no tener fondo, y yo seguía cayendo.

Pero aterricé en algún momento de mi caida, sobre tierra húmeda. Estaba oscuro. Busqué mis cerillas en los bolsillos de la chaqueta, pero no logré encontrar más que una. La encendí con la suela del zapato, y por un momento pude vislumbrar dónde me encontraba.

Hasta dónde alumbraba la parpadeante luz sólo alcanzaba a ver tierra. Un túnel que se extendía hacia lo que yo suponía que era el interior del mundo, siempre en línea recta, sin descender ni ascender. Por las pequeñas raíces que se observaban en las paredes y el techo suponía que no estaba muy lejos de la superfície, y eso me daba confianza, así que empecé a caminar antes que se apagara la cerilla, para tener un poco de luz y ver si podía distinguir algo en las lejanas cercanías del halo luminoso.

La cerilla no duró mucho más, y a pesar de quemarme las yemas de los dedos, el túnel seguía recto, intachable. Y yo seguí recto con él, durante lo que parecieron horas y al mismo tiempo segundos. Pero cuando empezaba a notar el cansancio en mis piernas, noté una pequeña corriente de aire, casi imperceptible. Aire fresco. Aire limpio. Seguí el soplo de aire por el túnel, que empezó a descender levemente. Durante un buen tramo nada ocurrió, hasta que empecé a vislumbrar una luz en la lejanía, un pequeño punto, y el túnel volvía a ser recto. Empecé a correr hacia la luz, ya podía ver la hierba, los árboles, el cielo y sus nubes, brillando en un día perfecto de principios de primavera.

Pero la ilusión me jugó una mala pasada. Con mis prisas para llegar al mundo exterior después de lo que me parecieron meses encerrado en ese túnel, vagando sin rumbo y sin embargo siempre en una dirección, no vi el agujero que se abría delante de mis pies, de apenas dos metros de largo y uno y medio de ancho. Y no pude agarrarme, y caí.

Y caía y caía. Y el agujero parecía no tener fondo.

Alma Matters

Enamorado de mi alma y corazón,
vagué errante en su busca,
y hasta que no la encontré, vagabunda,
viví sin tener juicio ni razón.

Sueños

Así que me senté en el borde de la cama, y pensé en todas las cosas que había hecho durante mi vida hasta ese día, y me di cuenta de que por más que lo intentaba, solo podía pensar en mis aspiraciones fallidas, mis sueños hundidos y mis ideas caídas.

Me di cuenta de que de todos estos años solo quería guardar pequeños pedazos con los que no podía ni crear un cuadro decente. Tantas cosas hechas, y tan pocas de verdad. Tan pocas fueron reales, tangibles, sentidas por mi cuerpo además de por mi mente. La gran mayoría de mis experiencias estaban guardadas en rinconcitos de memoria dentro de mi cerebro, en armarios cerrados con llave dentro de la habitación sin luces ni ventanas. Y allí guardaba mi ser.

Esta no es la vida que había querido, pensaba, y creía que el mundo estaba equivocado conmigo, que valía mucho más de lo que había pagado por mí. Porque yo tenía ilusiones, tenía sueños, tenía espíritu, tenía un alma ligera y feliz; pero fue pasando el tiempo y mi cuerpo no cumplía lo que mi alma deseaba. Mi mente ponía trabas a todos los planes, mis sentimientos me consumían en soledad. Mis ilusiones quedaron truncadas, mis sueños encallaron y se hundieron en la más fría agua, mi espíritu se volvió seco y oscuro.

No pude llevar a cabo nada. Todas mis proposiciones quedaron en mi mente, y me consumí lentamente en mi auto-humillación.

Y acabé en este rincón, solo, vagabundo, triste y malvado. Perdido entre los hechos que debieron ser y los que, gracias a mi triste vergüenza, fueron.

Un pequeño pedazo de mi

"Cuéntame de esos mundos de los que tantas veces me hablas, tan ilusionado, y yo te diré si son posibles o no", me dijo, supurando convicción por cada una de las palabras que expulsaba su boca. En ese momento me di cuenta de que no estaba entendiendo nada de lo que le explicaba. Me oía, sí, pero escogía las partes que quería comprender. Aun así, me dispuse a explicarle una de mis habituales escapadas de la realidad:

"Cuando estoy huyendo se convierten en mi realidad, y aunque en un principio lo sepa, la línea entre la realidad y mi Universo se va difuminando como una pintura al pastel se esparce en un lienzo. Puede que vea mundos enteros y especies maravillosamente mías; puede que todo mi alrededor se transforme en forma, color y sonido; o simplemente mi realidad se vuelve irreal y salgo de ella como un personaje de cómic sale de sus viñetas. Y todo se vuelve tan tangible que en ese momento existe completamente dentro y fuera de mi", le contesté, y me dijo que era la mayor sarta de tonterías que jamás le había contado. Yo le repliqué que si podía creerme que existía la magia, que la ciudad no era humo y miseria sino verde y río, prado y bosque; que vivía dentro de un cuadro, fuera del mundo; que yo mismo era la música y mi Universo una sinfonía. 

Si podía creérmelo todo era porque tenía fe. Tenía fe en que, al tener fe en mis sueños, algún día se harían realidad y todo el Universo cambiaría de principio a fin. Pero no puedes convencer con sueños a quién no cree en la imaginación.

L'habitació del piano

L'habitació del piano sempre va ser la meva preferida. Un cop passaves la porta blanca amb les manetes daurades, et trobaves en una gran habitació, amb el terra de fusta fosca, un xic tenyida del color de les roses roges a la primavera.

Al bell mig de la paret esquerra hi havia una gran llar de foc, amb les rajoles ennegrides i una petita pila de cendres a dintre. Davant la llar de foc s'hi trobava una tauleta de color marró cafè, i a cada banda de la tauleta dues butaques verdes.

Just davant de la porta es veia la finestra, de portes dobles, de fusta blanca, de grans vidres. L'arc superior de la finestra gairebé tocava el sostre, i a través d'ella es veien els jardins i un xic més enllà, el bosquet de pins. Les cortines blanques s'agitaven lleugerament amb el ventet reconfortant d'un dia assolellat de mitjans d'estiu. La olor d'herba verda, de rosers en flor i de bon temps es combinava amb els rajos de llum que penetraven, dolços, dintre l'estància.

Però el que més destacava d'aquella habitació no era la pau que s'hi sentia al seu interior, sinó el negre piano de cua que, al bell mig dels rajos de sol brillava, altiu i orgullòs, en un suau dia d'estiu.

De los hechos a las palabras

Hoy doy comienzo a este blog, titulado de forma refleja a mi tumblr, From words to acts. Así como el tumblr sirve para lo que sirve un tumblr, en este blog voy a ir dejando retazos de mi vida y de mi imaginario en forma de textos, acompañados o no de imágenes.

Habitualmente serán textos cortos, quizá algún poema ocasional que no me parezca demasiado absurdo, y quizá podría haber algún día una historia con continuación.

Para la primera entrada, me reservo el derecho de no publicar texto "literario" en absoluto, y no puedo asegurar la continuidad de mis publicaciones ni su periodicidad.

A todos los que alguna vez entreis, gracias de corazón.