A vegades em sembla com si no formés part de la realitat, com si el meu cap i el meu cos estiguessin en llocs diferents. Em miro les mans, i em semblen superposades a un escenari. Miro al meu voltant, i sembla que la realitat tingui els seus límits mal definits, com si la ubicació fes pampallugues quasi insensibles.
Llavors em quedo fascinat amb qualsevol petit detall, com si mai hagués vist les linies que em creuen el palmell de la mà, o com si una petita formiga fos realment un món a part.
La meva ment s'allunya pesadament d'aquest univers i entra en un univers distint, però segueix mantenint el contacte amb aquest, de manera que el meu cap viu un món i el meu cos un altre, interconnectats pels sentits, i per la matèria, a la psique. M'invaeix un cansament estremidor. Em pesen els braços, arrossego els peus, cada moviment sembla que estigui impedit per alguna espècie de força. Al moure el cap, la vista es fixa lentament, entenent lentament el que veuen els ulls, com si el cervell no pogués processar fàcilment les imatges d'aquest món, i les coses es veuen rodejades d'una aura estranya, tangible o sensible, però invisible, que es capta de cua d'ull.
I de mica en mica vaig tornant a la realitat, pesadament, cansat. I només tinc ganes de dormir. I a l'endemà ja no existeix l'altre món, però sí el seu record feixuc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario