Untitled

I woke up at precisely nine o'clock, took a shower, ate some cookies and drank some tea, and left to college. I attended to all my lessons, had lunch, and did my lab practice. I returned home, ate something and worked a bit.

I wondered what it would be if I hadn't made the decisions I had made. Not just yesterday, but every day of my life.

I wondered what if I were a different person, on a different place.

I wished not to be me.

But that may never be.

Fotografia

Hi sortim tu i jo,
abraçats sota aquell roure,
en un lloc que no recordo,
els dos sols, joves com mai.

I semblem tan feliços,
i s'ens veu enamorats,
aquells ulls mai seran tristos,
a la foto, en aquell prat.

Em pregunto qui seràs,
si tindràs un nom preciós,
com i quan ens vam conèixer,
si vam ser feliços tots dos.

I em fa molt mal el cor,
de pensar que vaig tenir-te,
de saber d'aquest amor,
i no poder recordar-te.

Petit esbós d'un cor esquerdat

Se'n penedirà per sempre, tot i el temps que fa de tot allò. Però ara es troba sol, i ja mai més recordarà què és l'alegria, i només en sentirà la pesant melanconia que acompanya els records. La benedicció de l'amor, la maledicció del temps. El dolor dels fets passats.

Imagen de vejez

Las luces apagadas,

la llave en la cerradura,

el bastón, cansado, contra la chimenea.

Las zapatillas sobre la alfombra,

la camisa en el tocador,

la dentadura postiza en un vaso, frente al espejo.

Las gafas en la mesita,

las luces del despertador,

el silencio, un vacío.

La mente la recuerda,

el cuerpo no la encuentra.

Una lágrima,

medio corazón sin su mitad.

Un sueño que ya no será.

Realitats difuses

A vegades em sembla com si no formés part de la realitat, com si el meu cap i el meu cos estiguessin en llocs diferents. Em miro les mans, i em semblen superposades a un escenari. Miro al meu voltant, i sembla que la realitat tingui els seus límits mal definits, com si la ubicació fes pampallugues quasi insensibles.

Llavors em quedo fascinat amb qualsevol petit detall, com si mai hagués vist les linies que em creuen el palmell de la mà, o com si una petita formiga fos realment un món a part.

La meva ment s'allunya pesadament d'aquest univers i entra en un univers distint, però segueix mantenint el contacte amb aquest, de manera que el meu cap viu un món i el meu cos un altre, interconnectats pels sentits, i per la matèria, a la psique. M'invaeix un cansament estremidor. Em pesen els braços, arrossego els peus, cada moviment sembla que estigui impedit per alguna espècie de força. Al moure el cap, la vista es fixa lentament, entenent lentament el que veuen els ulls, com si el cervell no pogués processar fàcilment les imatges d'aquest món, i les coses es veuen rodejades d'una aura estranya, tangible o sensible, però invisible, que es capta de cua d'ull.

I de mica en mica vaig tornant a la realitat, pesadament, cansat. I només tinc ganes de dormir. I a l'endemà ja no existeix l'altre món, però sí el seu record feixuc.

Dies de grisor

Els dies de grisor no són per a res bonics. Tampoc són gratificants. Ni tan sols són productius. I que siguin grisos no significa que no faci un sol que bulli l'aigua que les senyores, ja poc gràcils, aboquen sobre les plantes amb una passió malaltissa per mantenir-les vives, segurament pel fet que siguin de les poques coses que poden mantenir vives en les seves vides.

Els dies grisos, com ja he dit, són grisos dintre l'ànima. Són aquells dies en què et preguntes de què servirà fer les coses que se suposa que has de fer, i ser com se suposa que són les bones persones, i els bons estudiants, i els bons amics, i totes les coses "bon" en general.

Així que, en un dia gris, el millor que es pot fer és estar de mal humor, fent coses amb desgana. I, si pot ser, pagar-ho amb la resta de la gent. Sobretot amb aquella gent que més estimes, ja que així tindràs algun motiu més real per estar en actitud repelent.

I és pitjor quan fora del teu món de grisor i monotonia fa un dia preciòs. D'aquells dies que tens ganes de sortir i estirar-te en algun petit parc a la gespa, mirant el cel i escoltant els teus grups de música preferits mentre saps que no tens cap feina a fer que no sigui agradable. Llavors, quan combines un dia exterior radiant amb un dia interior abominable, aconsegueixes tenir mal de cap i tot. I ja tens una altra excusa per ser una persona horrible durant unes hores més.

Però s'han de passar curosament i de forma discreta, ja que si no ho fas sempre hi haurà algú a qui li importa el teu estat d'ànim, o algú a qui hauràs ofès en algun dels teus episodis contra el món. Aleshores aquesta gent preocupada intentarà alegrar-te, voldrà parlar amb tu i que els hi expliquis els motius del teu humor negativista. Arribats a aquest punt, saps que no hi ha solució, i que acabaràs passant la resta del dia enfonsat en una opacitat bestial, i cada cop que algú et recordi que el món és més bonic fora del teu caparró ennuvolat t'enfonsaràs un pam més en les arenes movedisses que conformen la teva pobra existència en aquells moments.

From here to there, with love

I don't want you to leave me, heart-naked, between now and eternity. I don't want to be the one who heals your wounds, the one who holds you when the world's too mean. I don't want to be the "I love you so much, I couldn't stand losing you, you are my best friend". I don't want to be your shoulder to cry, your help to go through all the broken dreams.

I want to stay with you from now to the Universe. I want to be the wound maker, the shield against the world. I want to be your love and your heart. I want to be your force and your courage. I want to be with you, inside you, hold your hands within my hands, and kiss you softly.

Love beneath the skies, starry night forever.