Realitats difuses

A vegades em sembla com si no formés part de la realitat, com si el meu cap i el meu cos estiguessin en llocs diferents. Em miro les mans, i em semblen superposades a un escenari. Miro al meu voltant, i sembla que la realitat tingui els seus límits mal definits, com si la ubicació fes pampallugues quasi insensibles.

Llavors em quedo fascinat amb qualsevol petit detall, com si mai hagués vist les linies que em creuen el palmell de la mà, o com si una petita formiga fos realment un món a part.

La meva ment s'allunya pesadament d'aquest univers i entra en un univers distint, però segueix mantenint el contacte amb aquest, de manera que el meu cap viu un món i el meu cos un altre, interconnectats pels sentits, i per la matèria, a la psique. M'invaeix un cansament estremidor. Em pesen els braços, arrossego els peus, cada moviment sembla que estigui impedit per alguna espècie de força. Al moure el cap, la vista es fixa lentament, entenent lentament el que veuen els ulls, com si el cervell no pogués processar fàcilment les imatges d'aquest món, i les coses es veuen rodejades d'una aura estranya, tangible o sensible, però invisible, que es capta de cua d'ull.

I de mica en mica vaig tornant a la realitat, pesadament, cansat. I només tinc ganes de dormir. I a l'endemà ja no existeix l'altre món, però sí el seu record feixuc.

Dies de grisor

Els dies de grisor no són per a res bonics. Tampoc són gratificants. Ni tan sols són productius. I que siguin grisos no significa que no faci un sol que bulli l'aigua que les senyores, ja poc gràcils, aboquen sobre les plantes amb una passió malaltissa per mantenir-les vives, segurament pel fet que siguin de les poques coses que poden mantenir vives en les seves vides.

Els dies grisos, com ja he dit, són grisos dintre l'ànima. Són aquells dies en què et preguntes de què servirà fer les coses que se suposa que has de fer, i ser com se suposa que són les bones persones, i els bons estudiants, i els bons amics, i totes les coses "bon" en general.

Així que, en un dia gris, el millor que es pot fer és estar de mal humor, fent coses amb desgana. I, si pot ser, pagar-ho amb la resta de la gent. Sobretot amb aquella gent que més estimes, ja que així tindràs algun motiu més real per estar en actitud repelent.

I és pitjor quan fora del teu món de grisor i monotonia fa un dia preciòs. D'aquells dies que tens ganes de sortir i estirar-te en algun petit parc a la gespa, mirant el cel i escoltant els teus grups de música preferits mentre saps que no tens cap feina a fer que no sigui agradable. Llavors, quan combines un dia exterior radiant amb un dia interior abominable, aconsegueixes tenir mal de cap i tot. I ja tens una altra excusa per ser una persona horrible durant unes hores més.

Però s'han de passar curosament i de forma discreta, ja que si no ho fas sempre hi haurà algú a qui li importa el teu estat d'ànim, o algú a qui hauràs ofès en algun dels teus episodis contra el món. Aleshores aquesta gent preocupada intentarà alegrar-te, voldrà parlar amb tu i que els hi expliquis els motius del teu humor negativista. Arribats a aquest punt, saps que no hi ha solució, i que acabaràs passant la resta del dia enfonsat en una opacitat bestial, i cada cop que algú et recordi que el món és més bonic fora del teu caparró ennuvolat t'enfonsaràs un pam més en les arenes movedisses que conformen la teva pobra existència en aquells moments.