L'habitació del piano

L'habitació del piano sempre va ser la meva preferida. Un cop passaves la porta blanca amb les manetes daurades, et trobaves en una gran habitació, amb el terra de fusta fosca, un xic tenyida del color de les roses roges a la primavera.

Al bell mig de la paret esquerra hi havia una gran llar de foc, amb les rajoles ennegrides i una petita pila de cendres a dintre. Davant la llar de foc s'hi trobava una tauleta de color marró cafè, i a cada banda de la tauleta dues butaques verdes.

Just davant de la porta es veia la finestra, de portes dobles, de fusta blanca, de grans vidres. L'arc superior de la finestra gairebé tocava el sostre, i a través d'ella es veien els jardins i un xic més enllà, el bosquet de pins. Les cortines blanques s'agitaven lleugerament amb el ventet reconfortant d'un dia assolellat de mitjans d'estiu. La olor d'herba verda, de rosers en flor i de bon temps es combinava amb els rajos de llum que penetraven, dolços, dintre l'estància.

Però el que més destacava d'aquella habitació no era la pau que s'hi sentia al seu interior, sinó el negre piano de cua que, al bell mig dels rajos de sol brillava, altiu i orgullòs, en un suau dia d'estiu.